Un parell de cerveses, un cendrer, una gravadora i a deixar anar la seva interminable retòrica. Ja fa uns anys que el Luigi Di Liberto va fundar Blackbox amb dos companys d’institut. Després d’anades i tornades, actualment està format pel Jordi (baix), en Víctor (bateria) i el nostre convidat, el Luigi (veu i guitarra). Es defineixen sota el sempre ambigu nom que caracteritza les paraules separades per una / de Pop-Punk/Hardcore. Amb el Luigi parlem, entre moltes altres coses que sí importen, de com han arribat a ser on són i haver gravat ja el seu primer àlbum, Zombie attack, de la seva visió sobre el món del hardcore, el de la música i sobre el món mateix, i veure com tot plegat està entrelligat.
Luigi a l’entrevista. Font: Jennifer Fernández
Què és per a tu la música?
La música és una manera de transmetre un missatge, de difondre’l, de compartir un sentiment. També és una manera diferent a un poema, una carta o un conte perquè algú t’escolti. Per mi, sens dubte, és una forma de comunicar-se. Cada estil, cada cançó és una manera de comunicar-se diferent.
Parlem de Blackbox: què hi ha de diferent des del seus començaments fins ara?
Blackbox és el nom que s’ha mantingut des que vam començar el projecte dos amics d’institut i jo als 14 anys. Hem tingut, però, diversos canvis al llarg del temps, van entrar i sortir diverses persones; bàsicament perquè tenien altres projectes. I fins i tot, alguna vegada se m’ha passat pel cap deixar-ho, aparcar-ho i començar una altra cosa, però he continuat. Va començar com un passatemps amb els col·legues per passar l’estona i ha acabat sent una cosa bastant més gran. Ara el que busquem és guanyar alguna cosa amb això.
Per tant, de hobby a forma de vida.
Sí, exacte, de hobby a forma de vida. Però també és que tots tres tenim unes idees semblants, no pensem a viure per treballar, sinó la idea de treballar el just per viure.
Com has anat evolucionant com a persona i com a músic? Totes dues facetes han evolucionat de forma paral·lela?
El fet d’estar en un grup et fa madurar de forma diferent, és com una feina més, no només ens preocupem per nosaltres, sinó també per tres persones més, que quan toquem i convivim no hi hagi conflictes. Aprens a pensar menys en tu, o més aviat, a saber quan cedir: amb 14 anys érem més individualistes i ara pensem més en el grup. Tot plegat ho pots extrapolar a la vida real: això de “jo cedeixo una mica, ell cedeix una mica més, i així solucionem els problemes al grup”.
El hardcore, l’estil de música de Blackbox, ha influït en aquesta evolució?
Escoltar música hardcore m’ho ha fet veure tot diferent. Si tots fóssim “escola, institut, universitat”, el món seria una fàbrica de conformistes i, al final, acabaríem als setanta anys tenint la mateixa vida que veiem a la tele. A un anunci veus la típica persona de 40 anys, amb el nen petit, la dona, la caseta i el cotxe ben macos; creiem que és el tipus de persona que hem d’assolir ser, i no és així. Cadascú té la seva forma de viure o malviure la vida, no tothom té per què acabar sent així.
Trobes que sense la música no series qui ets?
Potser sí, perquè créixer amb la música m’ha fet créixer de forma diferent, m’ha fet enfocar la vida cap a la música. Si no l’hagués descobert en el seu moment, probablement seria un altre tipus de persona: potser estaria centrat en la carrera (riures). La música et fa buscar una altra manera de viure. Penso en un futur i no m’hi veig amb 40 anys anant a l’oficina de traje de dilluns a divendres. Aquesta vida monòtona, a mi, no em va. Vull saber el que faig ara i no saber el que faré demà. Però, de totes maneres, sí que segueixo una rutina: vaig a la universitat, faig feina i potser el que m’agradaria és que la musica es convertís en la meva rutina, ja que em donaria més espai per crear i fer el que jo vulgui, no estar tan pressionat.
L’àlbum en sentit conceptual, com una història: quina concepció en tens?
Per a mi no té sempre per què ser així. En aquest primer CD cada tema és més lliure, més cadascú….Tenim molt material de molts anys, però amb el pas del temps hem anat descartant moltes coses perquè hem anat creixent i hem anat enviant a la merda vàries coses. La qüestió, al cap i a la fi, és evolucionar. Però és el que et dic: l’àlbum no ha de tenir un principi i un fi; simplement és el que em ve de gust fer ara. Ara em ve de gust fer un història i potser en el següent em vindrà de gust muntar una paranoia que no s’entengui… Simplement has de fer allò que creguis que has de fer en cada moment.
Sí que és cert que a vegades escrivint de cop faig click. I és automàtic.
La figura del compositor: Està lligat amb l’estat d’ànim?
Hi ha maneres diferents de composar i cadascú té el seu estil. Hi ha gent que et dirà que quan estigui trista o cabrejada no composaran perquè no és el missatge que volen difondre, i gent que busca un missatge per composar. El que faig és, si tinc alguna cosa a dir, ho escric, ja estigui content o trist. I fa que cada cançó sigui diferent, una la faràs quan estiguis amb els col·legues ben content, com per exemple Zombie Attack [el seu diguem-ne primer single] i d’altres seran més tristes perquè les he composades quan he tingut problemes. No és pensar “si estic cabrejat, no escric”, és que si tinc la cançó i vull dir alguna cosa, ho escric. Si després veig que el tema val la pena, doncs es queda. Jo ho veig així des del meu punt de vista, cadascú és diferent, no et sabria dir com composa…
Luigi practicant al local. Font: Blackbox
Composes amb l’objectiu que t’entenguin els altres?
Com ja he dit, per mi la música és un mitjà per transmetre un missatge, així que si vull que arribi a la gent, no cauré en la mentida de creure’m que composo per mi mateix. En general, crec que ningú no composa per si mateix més que coses íntimes. Des del meu punt de vista, les lletres que no serveixen per ningú més que per a mi no serveixen.
Fent un paral·lelisme amb Guardiola, al seu memorable discurs al Parlament explicava que ell és entrenador per aquell moment de joia on s’adona que “ja ho tenim”. Tu també trobes aquest moment de joia?
Molts cops sorgeix quan fas el tonto. Els altres estan tocant, jo estic amb la lletra al davant o bé amb un full en blanc. Vaig pensant i estic en silenci una estona, li dic a qui tingui al costat“segueix tocant” i vaig cantant interiorment fins que faig click. “Va, passem a la següent”, i així vas fent. O quan estàs escrivint, hi ha moments que no busco escriure una cançó en concret, sinó que escric un text i, a partir d’aquí, faig la lletra. Vaig agafant idees i la resta ho llenço. Sí que és cert que a vegades escrivint de cop faig click! I és automàtic.
Teniu un guió establert a la dinàmica de gravació?
No, no en tenim. No el busquem tampoc. L’estudi està, òbviament, per gravar i perquè tot surti correcte, però a banda d’això cadascú es lliure de fer el que vulgui. No hi ha una rutina. L’únic que és sempre igual és muntar-gravar-dinar-gravar i marxar i punt. El que vagi passant pel mig cada dia anirà variant.
Hardcore, parlem-ne. Què s’hi engloba dins aquets concepte?
El hardcore, al cap i a la fi, no és més que un punk més dur, més agressiu, més bèstia diguem-ne.
Hi trobem alguna diferència?
En aquest moment és difícil trobar grups dels quals, des d’un punt de vista musical, puguis dir “això és hardcore pur, això és punk…”. Aquests dos estils han anat derivant en milions de sub-estils i tens el pop-punk, el punk-rock, el hardcore melòdic, el post-hardcore… Per mi, com ja t’he dit, el hardcore és un punk més dur, però el nexe que ens uneix és el descontent social. En definitiva, no es tracta de crear ficció amb la música, sinó de denunciar aquelles coses de la societat que consideres injustes.
No us deixeu portar pel pessimisme i destructivisme de què a vegades peca el punk?
Aquí sí que trobo la principal diferència entre punk i hardcore: no tot és denúncia social i negativisme, sinó que també introdueix una faceta positivista.
God s(h)ave the Queen.
En això ens diferenciem. Admetem que sí, que estem fotuts, però coi, intentem canviar-ho! Aquesta és l’actitud del hardcore, cridar el paio de la primera fila del concert i dir-li “ja sé que tot és una merda, no només et queixis: intenta canviar-ho”.
No es tracta de crear ficció amb la música, sinó de denunciar aquelles coses de la societat que consideres injustes.
Fins ara estem veient que al hardcore hi ha molta ideologia i fins i tot filosofia. Hi ha uniformitat dins el moviment?
De fet, dins l’escena hardcore tots formem un grup unit, encara que és cert que moltes vegades hi ha diferències en la manera de pensar. Un bon exemple serien els Straight Edge, que tenen una manera molt particular de comprendre la vida.
Com va sorgir aquesta divergència?
És interessant veure, com en gairebé tota la història de la humanitat, que va néixer de la casualitat més ximple. Minor Threat, un grup de hardcore dels anys 80 que va començar tocant a les petites sales de Washington, on la majoria d’edat és de 21 anys, va arribar a un acord amb el propietari d’una sala que freqüentaven: els menors hi podrien entrar, però no podrien consumir alcohol. Per diferenciar-los, se’ls marcava amb una X, que posteriorment va convertir-se en símbol de la ideologia. En realitat, darrere d’aquesta anècdota s’hi amaga una resposta als excessos del punk als anys 70. Així, arrel de cançóns com Straight Edge, dels Teen Idle, o Keep It Clean, de The Vibrators, va sorgir el seu lema d’abstinència cap a l’alcohol, el tabac, les drogues i la promiscuïtat sexual. Fins i tot, en termes d’alimentació, bona part del moviment es declara vegetarià o vegà.
Difusió. Per quines vies voleu difondre la vostra musica?
Està clar que la manera de difondre’s és Internet, les xarxes socials: Facebook, Twitter, Tumblr, Tuenti i tots els que hi vulguis posar. De totes maneres, pretenem que el nostre principal canal sigui el boca-orella. La qüestió és currar-nos un bon directe, fer un bon espectacle i que algú que hi vagi pensi “hosti, doncs m’ha molat”. D’aquesta manera, al següent concert aquest algú s’emportarà els seus amics, i així successivament.
Ens fan creure que la música està en crisi, i és la indústria discogràfica la que ho està. La música mai havia estat tan bé.
No deixem d’escoltar càntics de sirena des de la indústria que la música es troba en crisi. Per una banda nova com vosaltres, i per tantes altres que estan sorgint, com us ho preneu?
No és res més que l’última carta que li queda a una indústria que segueix defensant un sistema que tants bons resultats li ha donat, però que ara fa aigües per no haver-se sabut renovat. Abans, el sistema de distribució era mitjançant només les grans discogràfiques, on tot era un negoci enorme; ara, el fet que tothom pugui descarregar per Internet ha ocasionat que aquest negoci s’enfonsi i s’hagin perdut moltíssims diners. Ens fan creure que la música està en crisi, i és la indústria discogràfica la que ho està. La música mai havia estat tan bé.
S’ha canviat la idea que els músics poden viure de la música?
Podem seguir vivint de la música. El que ha canviat, o hauria de canviar, és la idea aquesta de fer-se milionaris gràcies a la música. Anem encaminats cap a l’autoproducció i la diversificació discogràfica: abans eren pocs grups que estaven dins de grans empreses, i ara són molts grups dins de petites empreses. La música ha guanyat llibertat: tens més facilitats de transmetre el teu missatge i de la manera que tu vols.
D’altra banda, això fa que el nivell d’exigència sigui més alt.
Ara has de tocar millor, has de fer millors cançons, has de fer un millor espectacle… Sobretot, has de diferenciar-te dels altres, perquè si aquest toca així, aquest altre també toca així i l’altre d’allà igual, a mi què collons m’importa anar a veure un grup un o no veure’n cap?
Què en penses de la introducció, cada cop més gradual, de la comercialització de música per Internet, com ara iTunes, Spotify…?
Té el seu cantó positiu, probablement el que més pes té, que és la facilitat a l’hora d’adquirir-la i el menor cost de distribució, però alhora en trobo coses negatives. Per començar, a part de perdre el goig de tenir l’àlbum físicament, es fa una etiquetació abusiva de la música. La música no s’hauria d’etiquetar, ja que passa a ser un producte més dins un catàleg de supermercat.
Quin model de distribució us esteu plantejant? Venta de cançons, distribució gratuïta…?
Volem fer una versió híbrida: posar l’àlbum de forma gratuïta a la xarxa i d’altra banda fer una tirada de Cds per la gent que el vulgui tenir físicament.
Merchandising?
També ho volem tirar endavant; per començar, fer dos tipus de samarretes. És una altra forma de publicitar-te. Per exemple, l’altre dia un amic meu va descobrir un grup (Wilhelm Scream) gràcies a una samarreta que jo duia d’ells, i ara el tio porta una setmana escoltant-los cada dia. Així que, bé com a samarretes, bé com a enganxines per la nevera o l’skate, ho veiem com una forma molt efectiva de promocionar-se.
I ja, per acabar, una pregunta fora de tema: Quins són els Trending Topic del mundillo hardcore de Barcelona?
Un tema que en parlem molt és quins grups són uns venuts a Barcelona, dels quals no…
Noms, noms, volem noms!
(Riures) No, no, que això no és gens maco!
Aleshores, què és ser un venut?
Per mi, el terme de vendre’s no depèn de la música que facis ni del públic que vagi als teus concerts o t’escolti, sinó de com et sents amb tu mateix, i això només tu pots saber-ho. Tot depèn de la manera com vegis la música: a nosaltres ens agrada la música i ens agradaria transformar-la en la nostra manera de viure i per aconseguir-ho només ho podriem fer a través de la música que ens agrada. Ara, si a tu no t’agrada el que fas, i ho fas per guanyar pasta, és un curro més. Llavors, quin sentit té? El més important és que t’agradi sempre el que fas i que et sentis content amb tu mateix.
Jennifer Fernández i Iván García
Enllaços d’interès
-Pàgina a Facebook de Blackbox.
-Escolta el primer single, Zombie Attack, del seu homònim àlbum:
-A Jot Down Cultural Magazine: ‘Do it yourself (el estallido de los sellos independientes USA)‘
-A El País: La importancia de la escena (de Vic)
Mamá, quiero ser artista 